Les eleccions al Parlament Europeu del
passat 25 de Maig, suposen al nostre parer un punt d’inflexió en el terreny
electoral continuitat del procés de redinamització i remobilització social i
popular iniciat amb el 15M i, singularment, en els últims mesos amb els
diversos moviments de protestes i reivindicatius (Marees, Gamonal, RTVV,
lluites obreres, Metro Madrid, Dret a Decidir a Catalunya i Euskadi, Marxes per
la Dignitat…) que constituixen poderosos avanços de contestació al moll del
sistema dinàstic constitucional, continuïtat i herència de la dictadura
franquista i configuració concreta del sistema capitalista en la major part
dels pobles de la Península Ibèrica.
Poc dies després d’eixes eleccions a
què ens hem referit, l’abdicació del monarca espanyol per donar pas al seu fill
com a successor en la Corona Borbònica, en una segona restauració, continuïtat
de la que va “deixar ben lligada” Franco i la seua dictadura en benefici del
seu pare, intenta una nova maniobra per taponar la reorganització popular i la
contestació a la involució social, política, econòmica i cultural que estem
sofrint. Una maniobra que té pla principal i plans alternatius, en una
vertadera estratègia nova de gatopardisme els antecedents més inmediats a casa
notra cal anar a buscar-los a la que van perpetrar l’anomena Transició
Política.
El pla principal és, fora de dubte, la
consolidació de la regressió programada i perpetrada que, pel que fa al sistema
de govern, significaria remuntar l’actual crisi monàrquica sustentant-se en un
recobrament del sistema bipartidista dinàstic que la fa possible en el terreny
de la representació política, amb algunes correccions pel que fa al paper dels
nacionalismes burgesos basc i català, i donant pas control·lat a forces
espanyolistes de caràcter populista per satísfer alguns sectors “descontents i
no ben representats hui”. Aquest pla
inclouria, en algun moment futur, una reforma constitucional que reordenaria,
entre altres, el paper de les comunitats autònomes i aportaria una solució
“assumible” per l’Estat espanyol de les qüestions basca i catalana. Seria el
pla del reinat de Felip VI.
Un segon pla alternatiu per a una
situació de fracàs del primer, passaria per una reordenació encara més
profunda, fins al punt d’acabar proclamant una nova República espanyola, i una
recomposició de tot el sistema de partits que la sustentarien (per recrear amb
nous actors un nou paradigma bipartidista substitut de l’actual), o almenys en
gran part, fins i tot arribant a un model “federal” assumible per l’Estat espanyol
(és a dir, sense cap reoneixement jurídic aplicable de cap altre subjecte de
sobirania política excepte el propi “pueblo español” en el seu conjunt).
En cap dels dos plans hi ha cap
oportunitat real ni per a l’empoderament popular, ni per a un vertader
aprofundiment de la democràcia en tots els terrenys i àmbits, ni per optar a la
construcció d’una societat amb basaments distints als del capitalisme, ni per
recuperar la sobirania als pobles sotmesos dins de l’Estat espanyol.
El fracàs d’ambdós plans, no tenim
dubte, ha sigut també considerat pels agents que mouen els fils i no dubtem que
han previst plans de contingència.
Vivim, doncs, un punt d’inflexió que
pot avançar cap a la Ruptura Democràtica i una revolució de caràcter democràtic
i popular, si es donen determinades circumstàncies, en un horitzó pròxim, tot i
que enfrontem també la posibilitat d’escenaris reaccionaris en el conjunt de
l’àmbit europeu i singularment a casa nostra, si les circumstàncies són altres.
L’evolució de la situació en un o altre
sentit té en el trencament del bipartidisme i en l’ocupació de l’espai
sòcio-polític pels sectors populars, i singularment per les classes
treballadores, o contràriament per elements d’allò que ja coneguem com la “nova
extrema-dreta”, o bé per una fòrmula de reempoderament en forma de gran coalició
del bipartisime dinàstic, o d’una reformulació del mateix en un escenari
control·lat per l’oligarquia, un dels seus punts cardinals hui.
La Ruptura Democràtica que contemplem
com a possible i desitjable passaria necessàriament per un procés
d’empoderament popular en els terrenys polítics, socials, culturals i
econòmics, per l’obertura de processos constituents en els pobles sotmesos hui
a l’entramat jurídico-polític de l’Estat espanyol i la recuperació de les seues
respectives sobiranies polítiques, per la paralització i reversió de les
polítiques imposades per la Troika i l’FMI, l’oligargarquia espanyola, europea
i transnacional, per l’impuls d’un profund programa social i econòmic de
caràcter democràtico-popular i anti-oligàrquic, per un profund replanjament en
un sentit progressista de la Unió Europea i de la unió monetària de l’Euro, fins
i tot arribant a afrontar un possible eixida control·lada, per l’enfrontament a
la situació de crisi sistèmica i ecològica global, i per un profund canvi dels
valors culturals col·lectius.
Eixa Ruptura Democràtica necessita
d’instruments polítics que empoderen una majoria social activa i participativa.
Instruments que, entre altres, han de ser forces polítiques organitzades i
compromeses amb la Ruptura Democràtica, d’una banda, i amplis consensos
polítics participats per la ciutadania per conformar eixa majoria social,
consensos que han de partir de la voluntat de representar el conjunt de classes
socials i fraccions de classe interessats i actors de la mateixa, perquè un
procés de Ruptura Democràtica implica una Revolució Democràtica i Popular que
ha d’obrir el pas a una construcció social, política, econòmica i cultural
substancialment diferent de l’actual, i per tant ha de respondre als interessos
de les classes socials subalternes.
Per al Poble Treballador Valencià, la
Revolució Democràtica i Popular que propugnem implica alhora un camí
d’emancipació social alhora que un camí d’alliberament nacional, indestriables
l’un de l’altre. Per al Poble Treballador Valencià avançar cap a la proclamació
d’una República Valenciana, amb un Procés Constituent propi i sobirà, ha de ser
l’eix vertebrador d’eixe procés de Ruptura Democràtica, alhora que la millor
cooperació que podem fer, en tant que valencians, amb la resta de pobles
treballadors de l’Estat espanyol, en lluita també per la seues pròpies
emancipacions socials i alliberaments nacionals.
Al País Valencià els instruments
político-electorals disponibles per organitzar eixa Ruptura Democràtica són a
dia de hui Compromís, Esquerra Unida i Podem, fonamentalment.
A la gent que hui conformem COMPROMÍS
se’ns imposa un triple repte. D’una banda, reforçar la nostra pròpia força
política, fent-la avançar cap un moviment político-social que ens convertisca
en la millor i més eficaç eina de l’Esquerra Valencianista i Verda per a l’empoderament
popular. D’altra banda, avançar cap un escenari de cooperació i consolidació de
consensos bàsics amb Esquerra Unida i Podem, enfront del PP i del PSOE, com a
principals actors polítics del sistema. Finalment, hem de fer front a la
necessitat de ser un instrument útil als moviments socials i civils interessats
objectivament i subjectivament en eixe procés de Ruptura Democràtica, alhora
que som capaços també de servir a noves formes de participació política dels
ciutadans i ciutadanes.
Una proposta que llancem per a
respondre a eixe triple repte és impulsar àmbits de participació i empoderament
popular des de la base, en barris, districtes i pobles, alhora que impulsem
noves i més eficaces formes de participació i d’implicació mitjançant les
xarxes socials.
Una segona proposta és avançar cap una
major integració de COMPROMÍS, de baix a dalt, amb respecte a la pluralitat
político-ideològica tant com a la voluntat de constituir una eina potent d’un
ampli moviment sòcio-polític valencianista, d’esquerra i verd. Alhora, avançar
tant com siga possible qualsevol procés intern d’elecció de candidats/des i de
suma, per tal de posar tot el nervi de l’organització en l’acció externa i en
la presència social, com més aviat millor.
Una tercera proposta, avançar cap a la
consecució d’uns consensos bàsics amb les altres forces polítiques rupturistes,
fonamentalment Esquerra Unida i Podem, i amb els moviments socials, que haurien
de ser la base d’un Programa de Mínims Comú a defensar en les diferents
conteses electorals i en els diversos àmbits de representació on som presents
els valencians, sense que això signifique necessàriament la presentació de
candidatures úniques.
D’assumir eixos reptes i de la
capacitat de resoldre els conflictes que es plantegen i d’aportar solucions,
depén el paper que ens correspondrà en el futur, però també que la nostra
contribució a eixa Ruptura i Revolució Democràtica i Popular siga la que
s’espera de nosaltres.
Vixca València Lliure! Independència i Socialisme al País
Valencià!
Visca la República Valenciana!
.jpg)
