12.6.14

Declaració Política d'Estat Valencià: CAP A LA RUPTURA DEMOCRÀTICA

Les eleccions al Parlament Europeu del passat 25 de Maig, suposen al nostre parer un punt d’inflexió en el terreny electoral continuitat del procés de redinamització i remobilització social i popular iniciat amb el 15M i, singularment, en els últims mesos amb els diversos moviments de protestes i reivindicatius (Marees, Gamonal, RTVV, lluites obreres, Metro Madrid, Dret a Decidir a Catalunya i Euskadi, Marxes per la Dignitat…) que constituixen poderosos avanços de contestació al moll del sistema dinàstic constitucional, continuïtat i herència de la dictadura franquista i configuració concreta del sistema capitalista en la major part dels pobles de la Península Ibèrica.

Poc dies després d’eixes eleccions a què ens hem referit, l’abdicació del monarca espanyol per donar pas al seu fill com a successor en la Corona Borbònica, en una segona restauració, continuïtat de la que va “deixar ben lligada” Franco i la seua dictadura en benefici del seu pare, intenta una nova maniobra per taponar la reorganització popular i la contestació a la involució social, política, econòmica i cultural que estem sofrint. Una maniobra que té pla principal i plans alternatius, en una vertadera estratègia nova de gatopardisme els antecedents més inmediats a casa notra cal anar a buscar-los a la que van perpetrar l’anomena Transició Política.

El pla principal és, fora de dubte, la consolidació de la regressió programada i perpetrada que, pel que fa al sistema de govern, significaria remuntar l’actual crisi monàrquica sustentant-se en un recobrament del sistema bipartidista dinàstic que la fa possible en el terreny de la representació política, amb algunes correccions pel que fa al paper dels nacionalismes burgesos basc i català, i donant pas control·lat a forces espanyolistes de caràcter populista per satísfer alguns sectors “descontents i no ben representats hui”.  Aquest pla inclouria, en algun moment futur, una reforma constitucional que reordenaria, entre altres, el paper de les comunitats autònomes i aportaria una solució “assumible” per l’Estat espanyol de les qüestions basca i catalana. Seria el pla del reinat de Felip VI.

Un segon pla alternatiu per a una situació de fracàs del primer, passaria per una reordenació encara més profunda, fins al punt d’acabar proclamant una nova República espanyola, i una recomposició de tot el sistema de partits que la sustentarien (per recrear amb nous actors un nou paradigma bipartidista substitut de l’actual), o almenys en gran part, fins i tot arribant a un model “federal” assumible per l’Estat espanyol (és a dir, sense cap reoneixement jurídic aplicable de cap altre subjecte de sobirania política excepte el propi “pueblo español” en el seu conjunt).

En cap dels dos plans hi ha cap oportunitat real ni per a l’empoderament popular, ni per a un vertader aprofundiment de la democràcia en tots els terrenys i àmbits, ni per optar a la construcció d’una societat amb basaments distints als del capitalisme, ni per recuperar la sobirania als pobles sotmesos dins de l’Estat espanyol.

El fracàs d’ambdós plans, no tenim dubte, ha sigut també considerat pels agents que mouen els fils i no dubtem que han previst plans de contingència.

Vivim, doncs, un punt d’inflexió que pot avançar cap a la Ruptura Democràtica i una revolució de caràcter democràtic i popular, si es donen determinades circumstàncies, en un horitzó pròxim, tot i que enfrontem també la posibilitat d’escenaris reaccionaris en el conjunt de l’àmbit europeu i singularment a casa nostra, si les circumstàncies són altres.

L’evolució de la situació en un o altre sentit té en el trencament del bipartidisme i en l’ocupació de l’espai sòcio-polític pels sectors populars, i singularment per les classes treballadores, o contràriament per elements d’allò que ja coneguem com la “nova extrema-dreta”, o bé per una fòrmula de reempoderament en forma de gran coalició del bipartisime dinàstic, o d’una reformulació del mateix en un escenari control·lat per l’oligarquia, un dels seus punts cardinals hui.

La Ruptura Democràtica que contemplem com a possible i desitjable passaria necessàriament per un procés d’empoderament popular en els terrenys polítics, socials, culturals i econòmics, per l’obertura de processos constituents en els pobles sotmesos hui a l’entramat jurídico-polític de l’Estat espanyol i la recuperació de les seues respectives sobiranies polítiques, per la paralització i reversió de les polítiques imposades per la Troika i l’FMI, l’oligargarquia espanyola, europea i transnacional, per l’impuls d’un profund programa social i econòmic de caràcter democràtico-popular i anti-oligàrquic, per un profund replanjament en un sentit progressista de la Unió Europea i de la unió monetària de l’Euro, fins i tot arribant a afrontar un possible eixida control·lada, per l’enfrontament a la situació de crisi sistèmica i ecològica global, i per un profund canvi dels valors culturals col·lectius.

Eixa Ruptura Democràtica necessita d’instruments polítics que empoderen una majoria social activa i participativa. Instruments que, entre altres, han de ser forces polítiques organitzades i compromeses amb la Ruptura Democràtica, d’una banda, i amplis consensos polítics participats per la ciutadania per conformar eixa majoria social, consensos que han de partir de la voluntat de representar el conjunt de classes socials i fraccions de classe interessats i actors de la mateixa, perquè un procés de Ruptura Democràtica implica una Revolució Democràtica i Popular que ha d’obrir el pas a una construcció social, política, econòmica i cultural substancialment diferent de l’actual, i per tant ha de respondre als interessos de les classes socials subalternes.

Per al Poble Treballador Valencià, la Revolució Democràtica i Popular que propugnem implica alhora un camí d’emancipació social alhora que un camí d’alliberament nacional, indestriables l’un de l’altre. Per al Poble Treballador Valencià avançar cap a la proclamació d’una República Valenciana, amb un Procés Constituent propi i sobirà, ha de ser l’eix vertebrador d’eixe procés de Ruptura Democràtica, alhora que la millor cooperació que podem fer, en tant que valencians, amb la resta de pobles treballadors de l’Estat espanyol, en lluita també per la seues pròpies emancipacions socials i alliberaments nacionals.

Al País Valencià els instruments político-electorals disponibles per organitzar eixa Ruptura Democràtica són a dia de hui Compromís, Esquerra Unida i Podem, fonamentalment.

A la gent que hui conformem COMPROMÍS se’ns imposa un triple repte. D’una banda, reforçar la nostra pròpia força política, fent-la avançar cap un moviment político-social que ens convertisca en la millor i més eficaç eina de l’Esquerra Valencianista i Verda per a l’empoderament popular. D’altra banda, avançar cap un escenari de cooperació i consolidació de consensos bàsics amb Esquerra Unida i Podem, enfront del PP i del PSOE, com a principals actors polítics del sistema. Finalment, hem de fer front a la necessitat de ser un instrument útil als moviments socials i civils interessats objectivament i subjectivament en eixe procés de Ruptura Democràtica, alhora que som capaços també de servir a noves formes de participació política dels ciutadans i ciutadanes.

Una proposta que llancem per a respondre a eixe triple repte és impulsar àmbits de participació i empoderament popular des de la base, en barris, districtes i pobles, alhora que impulsem noves i més eficaces formes de participació i d’implicació mitjançant les xarxes socials.

Una segona proposta és avançar cap una major integració de COMPROMÍS, de baix a dalt, amb respecte a la pluralitat político-ideològica tant com a la voluntat de constituir una eina potent d’un ampli moviment sòcio-polític valencianista, d’esquerra i verd. Alhora, avançar tant com siga possible qualsevol procés intern d’elecció de candidats/des i de suma, per tal de posar tot el nervi de l’organització en l’acció externa i en la presència social, com més aviat millor.

Una tercera proposta, avançar cap a la consecució d’uns consensos bàsics amb les altres forces polítiques rupturistes, fonamentalment Esquerra Unida i Podem, i amb els moviments socials, que haurien de ser la base d’un Programa de Mínims Comú a defensar en les diferents conteses electorals i en els diversos àmbits de representació on som presents els valencians, sense que això signifique necessàriament la presentació de candidatures úniques.
D’assumir eixos reptes i de la capacitat de resoldre els conflictes que es plantegen i d’aportar solucions, depén el paper que ens correspondrà en el futur, però també que la nostra contribució a eixa Ruptura i Revolució Democràtica i Popular siga la que s’espera de nosaltres.

Vixca València Lliure!                          Independència i Socialisme al País Valencià!


Visca la República Valenciana!