302 anys fa d’aquell dia infaust en Almansa. Guanyada la Batalla pels Borbons, empresonat, no pels Borbons sinó pels Àustries, el primer comandant maulet, Joan Baptista Basset, home del poble, patriota i lleial a la causa del poble baix, l’endermà mateix del 25 d’abril de 1707 els exèrcits castellans entraren al vell Regne, l’arrasaren, cremaren i destruïren pobles i ciutats, assassinaren al voltant d’un 8% dels valencians i valencianes, esborraren les nostres institucions sobiranes, el nostre Estat sobirà, ens prohibiren parlar en valencià, revocaren els nostres Furs, la nostra Constitució sobirana, ens feren desaparèixer d’entre els pobles lliures… i ells, l’enemic, ens posaren una insultant etiqueta: “muelles”.
No fórem “muelles”, la resistència dels valencians a la invasió i a l’aniquilació com a poble durà anys, armes en mà, els nostres batallons encara lliuraren la seua última batalla en Barcelona, comandats de nou per Basset, uns anys després, i allà moriren, heroïcament, en defensa de la llibertat, amb la mateixa gallardia que combateren tots els Agermanats abans i després, la gallardia que sols pot nàixer de la gent del poble, dels qui quan enlairen la Senyera, les banderes de lluita, ho fan amorosament per la Llibertat, perquè la Pàtria és la Llibertat…
No fórem “muelles” abans d’Almansa, no hem sigut “muelles” després.
No ho fórem en proclamar el Cantó de València, ja en el segle XIX, i pagàrem de nou el preu de desenes de milers de morts, quan les tropes de la monarquia espanyola tornaren a entrar a “sang i foc” arreu del nostre país, per declarar-nos sobirans ni que fóra per un mes.
No ho fórem tampoc de l’any 36 al 39, i pagàrem el preu de la defensa aferrissada de la Llibertat que férem els valencians sent l’últim bastió republicà: i ens tornaren a arrasar les tropes de l’Espanya única: a sang i ferro.
Ja ho podeu vore: els valencians mai no hem sigut “muelles”.
Tres segles després, ací estem i ací continuem tossuts i ferms, lleials a la Pàtria, fins tornar a recuperar la nostra sobirania arrasada i el lloc que ens pertoca com un poble lliure entre els pobles lliures.
I ho farem tots junts, perquè volem i perquè podem, i ho farem els qui sempre ho hem fet: els de baix i des de baix.
Hui hem començat la nostra marxa en el lloc exacte on ajusticiaven als maulets del Cap i Casal aquell 1707, i l’acabem ací a les Torres de Quart, les torres que miren cap a Almansa. El nostre record als qui defensaren València és el nostre ferm compromís amb allò que defensaren: la llibertat, la Pàtria, la sobirania dels valencians.
I hui, com ahir, com sempre, repetim: Pel País València, Tot!
I hui, com ahir, com sempre, cridem: Vixca València Lliure!
No fórem “muelles”, la resistència dels valencians a la invasió i a l’aniquilació com a poble durà anys, armes en mà, els nostres batallons encara lliuraren la seua última batalla en Barcelona, comandats de nou per Basset, uns anys després, i allà moriren, heroïcament, en defensa de la llibertat, amb la mateixa gallardia que combateren tots els Agermanats abans i després, la gallardia que sols pot nàixer de la gent del poble, dels qui quan enlairen la Senyera, les banderes de lluita, ho fan amorosament per la Llibertat, perquè la Pàtria és la Llibertat…
No fórem “muelles” abans d’Almansa, no hem sigut “muelles” després.
No ho fórem en proclamar el Cantó de València, ja en el segle XIX, i pagàrem de nou el preu de desenes de milers de morts, quan les tropes de la monarquia espanyola tornaren a entrar a “sang i foc” arreu del nostre país, per declarar-nos sobirans ni que fóra per un mes.
No ho fórem tampoc de l’any 36 al 39, i pagàrem el preu de la defensa aferrissada de la Llibertat que férem els valencians sent l’últim bastió republicà: i ens tornaren a arrasar les tropes de l’Espanya única: a sang i ferro.
Ja ho podeu vore: els valencians mai no hem sigut “muelles”.
Tres segles després, ací estem i ací continuem tossuts i ferms, lleials a la Pàtria, fins tornar a recuperar la nostra sobirania arrasada i el lloc que ens pertoca com un poble lliure entre els pobles lliures.
I ho farem tots junts, perquè volem i perquè podem, i ho farem els qui sempre ho hem fet: els de baix i des de baix.
Hui hem començat la nostra marxa en el lloc exacte on ajusticiaven als maulets del Cap i Casal aquell 1707, i l’acabem ací a les Torres de Quart, les torres que miren cap a Almansa. El nostre record als qui defensaren València és el nostre ferm compromís amb allò que defensaren: la llibertat, la Pàtria, la sobirania dels valencians.
I hui, com ahir, com sempre, repetim: Pel País València, Tot!
I hui, com ahir, com sempre, cridem: Vixca València Lliure!
