El capitalisme ha acabat ja el seu cicle històric. No podem saber la data de defunció, però sí sabem que és un procés terminal. El sistema patix a escala planetària una de les crisi més profundes i importants de la seua història. Una crisi que afecta hui al centre del sistema, als anomenats països desenvolupats, però que per a la resta del planeta, per a la inmensa majoria de la població mondial, ha sigut i és la norma i la situació en què viuen de forma permanent dècada darrere dècada.
No és tracta mèrament d’una crisi financera, sinó que la debacle de l’aparell financer forma part d’una crisi global, sistèmica, que té les seues raons més profundes en el final del cicle energètic del petroli, en l’esgotament del model de rapinya sobre els recursos naturals i matèries primes, en el cenit de l’imperialisme amb centre en els EUA i pedres angulars en una quinzena d’estats d’arreu el món, en la debacle provocada per un sistema depredador del medi ambient, saquejador de les riqueses i béns de la majoria de la població mondial, explotador de la capacitat, la vida i el treball de la inmensa majoria dels humans, en el final d’un desenvolupament basat en la producció de béns no per satisfer les necessitats humanes sinó per perpetuar i augmentar la concentració de capital en unes poques mans, en el segrest de la democràcia i del control social democràtic situant els centres reals de decisió fóra d’institucions elegibles i en uns àmbits dimensionals que fan impossible cap control democràtic, en la privatització dels instruments socials i del coneixement, en la manipulació de la comunicació i de la cultura, en l’aplicació de la més salvatge llei de la selva, en la imposició per la via de les armes dels designis, conveniències i interessos d’una minoria global que té la seua raó de ser en l’expoli de la inmensa majoria i en l’especulació brutal i suïcida.
El capitalisme no sols no ha aconseguit convertir-se en la “societat de la prosperitat general”, com proclamaven els seus defensors, sinó que ha acabat per ser un fre a la prosperitat de la Humanitat, ha sumit en la pobresa i la desesperació a pràcticament un terç de la població mondial i ens condemna a tots a un futur més que incert i tenebrós.
No estem davant d’una simple malaltia del capitalisme: estem davant d’un procés terminal. El capitalisme no mor per raons morals –per molt “inmoral” que puga ser-, mor perquè ja s’ha acomplit el seu cicle històric, i estem davant d’una nova època que ens reclama a construir una nova realitat social, política, econòmica i cultural: un model alternatiu i global al capitalisme.
És per això que les mesures posades en marxa, i les que es posaran en el futur més inmediat, per a reconduir el sistema, no tenen efecte: són mesures dirigides a perpetuar el sistema, a allargar la vida al moribund.
És per això que, amb independència que les mesures “de gestió del sistema” puguen produir o no una certa recuperació cojuntural global o regional en Europa, els escenaris previssibles per a la pròxima dècada són ben foscos, les alertes sobre possibles vel·leitats bèl·liques per promoure la reactivació del sistema són alguna cosa més que declamacions catastrofistes, i la possibilitat de l’increment de la repressió dels moviments socials i dels rebels alguna cosa més que una hipòtesi.
Al País Valencià, que forma part d’una regió desenvolupada del sistema, la crisi global té, a més, aspectes distintius per l’aplicació d’un model de desenvolupament basat en la construcció, en el turisme i en l’especulació, durant les últimes dècades, que ha destruït bona part del nostre propi teixit productiu, de la nostra capacitat autònoma de producció de béns, energia, serveis i coneixements.
Hui, al País Valencià, als milers de treballadors, per compte alié o autònoms que passen a engrossar les files dels desocupats i condemnats a l’exclusió social, amb un milió de valencians per baix del llindar de la pobresa, se sumen milers de xicotets empresaris i cooperativistes de tots els sectors de l’economia que es veuen abocats al tancament. Milers de ciutadans i ciutadanes valencianes viuen hui amb el perill inminent de perdre la seua propietat més valuosa, la vivenda, i malden per sobreviure amb una vida convertida en hipoteca i atrapats en un deute asfixiant. Milers de valencians i valencianes tenen tancat el camí del futur per la impossibilitat d’accedir als béns i serveis que ells mateixos contribuixen a produir diàriament amb el seu treball i esforç.
Hui, els ciutadans i ciutadanes valencians, tenen segrestats els instruments polítics de decisió per poder cambiar el rumb, els instruments que posen en les seues pròpies mans el seu propi futur, tenen segrestada la seua pròpia sobirania i les minses eines d’autogovern de què disposem els valencians són atorgades, per tant reversibles, i molt insuficients per garantir la llibertat de decisió i les possibilitats de construir un futur diferent, més lliure, més just, més nostre.
En esta situació és on s’inscriuen les mesures de gestió del sistema que podem resumir en estes grans línies: pagar amb diners públics, el de tots, els deutes i el desgavell privat dels qui han aconduit a la crisi; reforçar el mateix sistema, mantenint-lo fora de tot control social democràtic; esperar que escampe el temporal per poder seguir pescant en aigües tèrboles; exercir en major grau i intensitat la represió i el control de la població i dels pobles, a desgrat de les llibertats i els drets de les persones i els pobles; blindar el seu instrument polític principal, l’Estat espanyol, hui en forma de monarquia directament hereva de la dictadura franquista i de la Constitució del 78.
El PP i el PSOE són les principals eines del capitalisme espanyol. Són la cara i la creu polítiques del sistema. I junts a ells, conformen eixe bloc el reformisme sindical (CC.OO. i UGT, principalment), envers de la mateixa moneda que les organitzacions del gran empressariat, la banca i les corporacions multinacionals. Este és el nucli de ferro del sistema capitalista espanyol, junt a bona part de l’aparell mediàtic, la jerarquia de l’Església Catòlica, una part de la intel·lectualitat arrecerada darrere fundacions i grups de pressió ben alimentats i subvencionats..., i, per supost, tot l’aparell de l’Estat i de tots els poders que d’ell emanen o en es dipositen.
Mentre això constituix el moll dels ossos en el panorama polític, en les afores, encara una part important de les organitzacions polítiques populars es mantenen enlluernades per les possibles “molletes” que puguen recollir i, malgrat els seus discursos de principis, col·laboren en el manteniment del sistema, amb declarada voluntat de “gestió” i temen situar-se en posició clarament rupturista: és el cas d’Izquierda Unida, del Bloc Nacionalista Valencià o d’Esquerra Republicana de Catalunya, per nomenar només tres referents polítics en situació parlamentària i amb acció política al País Valencià.
Davant tot això, considerem imprescindible l’organització del moviment anticapitalista valencià, considerem imprescindible col·laborar en l’auto-organització dels nuclis resistents i examplar la seua acció, per passar de la resistència a la rebel·lia i de la rebel·lia a la construcció d’una societat valenciana alternativa al capitalisme que haurà de nàixer de les experiències i acció dels moviments socials i polítics, dels ciutadans i ciutadanes convertits en el subjecte de la seua pròpia emancipació personal, social i nacional, de l’eixamplament de la democràcia a tots els àmbits de la societat i de les activitats socials.
Igualment, considerem imprescindible la solidaritat amb tots aquells que arreu del món compartixen semblants inquietuds i conformen hui un moviment de resistència anticapitalista i demà un moviment global de construcció d’un altre món.
Per tot això, donem suport i ens arrenglerem amb els sectors més conscients i lluitadors del Poble Treballador Valencià, junt al sindicalisme més combatius i compromesos, i en els moments actuals ens declarem partidaris d’avançar cap a la convocatòria d’una Vaga General que siga un punt d’inflexió per passar de la resistència a l’ofensiva per la construcció d’una altra societat.
Per tot això, proposem la constitució d’Assemblees Republicanes Anticapitalistes que, local o sectorialment, siguen punts de confluència i d’unitat d’acció de tots i de totes les que es manifesten interessats i compromesos com nosaltres ho estem.
Secretariat Nacional d'Estat Valencià
València, 20 d’abril de 2009
No és tracta mèrament d’una crisi financera, sinó que la debacle de l’aparell financer forma part d’una crisi global, sistèmica, que té les seues raons més profundes en el final del cicle energètic del petroli, en l’esgotament del model de rapinya sobre els recursos naturals i matèries primes, en el cenit de l’imperialisme amb centre en els EUA i pedres angulars en una quinzena d’estats d’arreu el món, en la debacle provocada per un sistema depredador del medi ambient, saquejador de les riqueses i béns de la majoria de la població mondial, explotador de la capacitat, la vida i el treball de la inmensa majoria dels humans, en el final d’un desenvolupament basat en la producció de béns no per satisfer les necessitats humanes sinó per perpetuar i augmentar la concentració de capital en unes poques mans, en el segrest de la democràcia i del control social democràtic situant els centres reals de decisió fóra d’institucions elegibles i en uns àmbits dimensionals que fan impossible cap control democràtic, en la privatització dels instruments socials i del coneixement, en la manipulació de la comunicació i de la cultura, en l’aplicació de la més salvatge llei de la selva, en la imposició per la via de les armes dels designis, conveniències i interessos d’una minoria global que té la seua raó de ser en l’expoli de la inmensa majoria i en l’especulació brutal i suïcida.
El capitalisme no sols no ha aconseguit convertir-se en la “societat de la prosperitat general”, com proclamaven els seus defensors, sinó que ha acabat per ser un fre a la prosperitat de la Humanitat, ha sumit en la pobresa i la desesperació a pràcticament un terç de la població mondial i ens condemna a tots a un futur més que incert i tenebrós.
No estem davant d’una simple malaltia del capitalisme: estem davant d’un procés terminal. El capitalisme no mor per raons morals –per molt “inmoral” que puga ser-, mor perquè ja s’ha acomplit el seu cicle històric, i estem davant d’una nova època que ens reclama a construir una nova realitat social, política, econòmica i cultural: un model alternatiu i global al capitalisme.
És per això que les mesures posades en marxa, i les que es posaran en el futur més inmediat, per a reconduir el sistema, no tenen efecte: són mesures dirigides a perpetuar el sistema, a allargar la vida al moribund.
És per això que, amb independència que les mesures “de gestió del sistema” puguen produir o no una certa recuperació cojuntural global o regional en Europa, els escenaris previssibles per a la pròxima dècada són ben foscos, les alertes sobre possibles vel·leitats bèl·liques per promoure la reactivació del sistema són alguna cosa més que declamacions catastrofistes, i la possibilitat de l’increment de la repressió dels moviments socials i dels rebels alguna cosa més que una hipòtesi.
Al País Valencià, que forma part d’una regió desenvolupada del sistema, la crisi global té, a més, aspectes distintius per l’aplicació d’un model de desenvolupament basat en la construcció, en el turisme i en l’especulació, durant les últimes dècades, que ha destruït bona part del nostre propi teixit productiu, de la nostra capacitat autònoma de producció de béns, energia, serveis i coneixements.
Hui, al País Valencià, als milers de treballadors, per compte alié o autònoms que passen a engrossar les files dels desocupats i condemnats a l’exclusió social, amb un milió de valencians per baix del llindar de la pobresa, se sumen milers de xicotets empresaris i cooperativistes de tots els sectors de l’economia que es veuen abocats al tancament. Milers de ciutadans i ciutadanes valencianes viuen hui amb el perill inminent de perdre la seua propietat més valuosa, la vivenda, i malden per sobreviure amb una vida convertida en hipoteca i atrapats en un deute asfixiant. Milers de valencians i valencianes tenen tancat el camí del futur per la impossibilitat d’accedir als béns i serveis que ells mateixos contribuixen a produir diàriament amb el seu treball i esforç.
Hui, els ciutadans i ciutadanes valencians, tenen segrestats els instruments polítics de decisió per poder cambiar el rumb, els instruments que posen en les seues pròpies mans el seu propi futur, tenen segrestada la seua pròpia sobirania i les minses eines d’autogovern de què disposem els valencians són atorgades, per tant reversibles, i molt insuficients per garantir la llibertat de decisió i les possibilitats de construir un futur diferent, més lliure, més just, més nostre.
En esta situació és on s’inscriuen les mesures de gestió del sistema que podem resumir en estes grans línies: pagar amb diners públics, el de tots, els deutes i el desgavell privat dels qui han aconduit a la crisi; reforçar el mateix sistema, mantenint-lo fora de tot control social democràtic; esperar que escampe el temporal per poder seguir pescant en aigües tèrboles; exercir en major grau i intensitat la represió i el control de la població i dels pobles, a desgrat de les llibertats i els drets de les persones i els pobles; blindar el seu instrument polític principal, l’Estat espanyol, hui en forma de monarquia directament hereva de la dictadura franquista i de la Constitució del 78.
El PP i el PSOE són les principals eines del capitalisme espanyol. Són la cara i la creu polítiques del sistema. I junts a ells, conformen eixe bloc el reformisme sindical (CC.OO. i UGT, principalment), envers de la mateixa moneda que les organitzacions del gran empressariat, la banca i les corporacions multinacionals. Este és el nucli de ferro del sistema capitalista espanyol, junt a bona part de l’aparell mediàtic, la jerarquia de l’Església Catòlica, una part de la intel·lectualitat arrecerada darrere fundacions i grups de pressió ben alimentats i subvencionats..., i, per supost, tot l’aparell de l’Estat i de tots els poders que d’ell emanen o en es dipositen.
Mentre això constituix el moll dels ossos en el panorama polític, en les afores, encara una part important de les organitzacions polítiques populars es mantenen enlluernades per les possibles “molletes” que puguen recollir i, malgrat els seus discursos de principis, col·laboren en el manteniment del sistema, amb declarada voluntat de “gestió” i temen situar-se en posició clarament rupturista: és el cas d’Izquierda Unida, del Bloc Nacionalista Valencià o d’Esquerra Republicana de Catalunya, per nomenar només tres referents polítics en situació parlamentària i amb acció política al País Valencià.
Davant tot això, considerem imprescindible l’organització del moviment anticapitalista valencià, considerem imprescindible col·laborar en l’auto-organització dels nuclis resistents i examplar la seua acció, per passar de la resistència a la rebel·lia i de la rebel·lia a la construcció d’una societat valenciana alternativa al capitalisme que haurà de nàixer de les experiències i acció dels moviments socials i polítics, dels ciutadans i ciutadanes convertits en el subjecte de la seua pròpia emancipació personal, social i nacional, de l’eixamplament de la democràcia a tots els àmbits de la societat i de les activitats socials.
Igualment, considerem imprescindible la solidaritat amb tots aquells que arreu del món compartixen semblants inquietuds i conformen hui un moviment de resistència anticapitalista i demà un moviment global de construcció d’un altre món.
Per tot això, donem suport i ens arrenglerem amb els sectors més conscients i lluitadors del Poble Treballador Valencià, junt al sindicalisme més combatius i compromesos, i en els moments actuals ens declarem partidaris d’avançar cap a la convocatòria d’una Vaga General que siga un punt d’inflexió per passar de la resistència a l’ofensiva per la construcció d’una altra societat.
Per tot això, proposem la constitució d’Assemblees Republicanes Anticapitalistes que, local o sectorialment, siguen punts de confluència i d’unitat d’acció de tots i de totes les que es manifesten interessats i compromesos com nosaltres ho estem.
Secretariat Nacional d'Estat Valencià
València, 20 d’abril de 2009
