Article d'Opinió del Secretari Nacional d'Estat Valencià
L’estiu ha posat damunt la taula de bell nou els temes electorals i el valencianisme. Quan encara falta més d’un any i mig per a les pròximes eleccions al Parlament Valencià i als ajuntaments valencians, que els temes es plantegen hui i no a un mes vista de la contesa, cal saludar-lo amb satisfacció…, de les posicions que es vagen prenent en estos pròxims i inmediats mesos vindran després les alegries o els plors.
El valencianisme polític o esdevé central en la vida pública, social, institucional del País, o està condemnat a repetir un cicle desastrós. Eixe és el repte per al 2011. No tindre clara està perspectiva és la manera segura de condemnar-nos tots a una nova travessia pel desert, una que serà més llarga, més dura i més seca: o trenquem el bipartidisme del sistema constitucional espanyol al País Valencià o el futur del valencianisme com instrument útil per a la construcció d’una nació nostra i lliure serà durant molts anys inexistent.
Del darrer paràgraf se desprenen dues qüestions implícites i del conjunt una definició que no està feta. La primera qüestió implícita és que el valencianisme polític no te encaix en el sistema constitucional espanyol, el pacte amb Espanya senzillament no és possible, en el seu tauler de joc no cabem els valencians (ni cap altra nació que no siga Espanya, ni cap nacionalisme que no siga l’espanyol), per tant no hi ha camí viable de representació nacional valenciana com a complementaris o subsidiaris del sistema de partits espanyols, el PP i el PSOE, inevitablement quedarem sempre fora del terreny de joc, arraconats, marginalitzats, expulsats… La segona qüestió implícita és que el valencianisme polític ha de ser un moviment polític plural, de representació social i ideològica plural, unit per un mínim comú denominador que ha de ser, alhora, possible i definidor d’un espai propi i d’una identitat alternativa a l’espai i la identitat del nacionalisme espanyol, per tant, i amb independència dels elements de programa necessaris que calen, l’únic element polític potent que és susceptible d’unir baix dels mateix plecs tots els valencianistes és la recuperació de la Sobirania Política per als valencians, el sobiranisme, i per tant és ineludible el camí d’una ruptura democràtica.
Arribats ací tenim la definició que no hem fet i sense la qual tota la resta és senzillament fum: qui forma el valencianisme polític? Doncs bé, la meua resposta és que forma part del valencianisme polític tot aquell ciutadà, entitat o partit que considera que les dues qüestions implícites són efectivament el nus central sobre el que bastir l’acció política, que per tant fa del País Valencià el seu subjecte de sobirania, la seua nació política, i és a esta sobirania a qui sotmet tota la seua actuació política, dit d’un altra manera tot aquell que concep el valencianisme polític com un moviment d’alliberament nacional valencià, amb independència del model social o l’espai ideològic que representa i legítimament proposa forma i conforma el valencianisme polític.
Feta esta definició a mi em caben moltes més sigles de les que a priori podria semblar, tret d’aquelles que fan del nacionalisme panespanyol i del nacionalisme pancatalà el seu moll dels ossos, a mi no em sobra ningú per bastir esta unitat. Cadascú, doncs, que s’incloga o s’excloga d’esta proposta.
Més enllà de les sigles, amb esta definició em cap un espai sociològic que a dia de hui podria anar d’un 15 a un 20% de l’electorat valencià com a mínim (aquell que es definix “més valencià” que cap altra qualsevol identitat o “exclussivament valencià”) i que ha votat en anteriors conteses des d’Unió Valenciana fins Esquerra Unida, passant òbviament pel BLOC, i ara també Iniciativa, i altres formacions menors d’arreu l’espectre dreta-esquerra (com Units X València, Esquerra Nacionalista Valenciana, República Valenciana, Esquerra Republicana del País Valencià, Estat Valencià…, incloent-hi votants anteriors al PSOE o al PP, tots els colors dels Verds i una part de l’abstenció política d’este País nostre. Doncs bé, a tot eixe ample ventall de desheretats i desafectes caldria dirigir una proposta d’unitat valencianista, que posara blanc sobre negre el tema de la sobirania, la regeneració democràtica i un programa de mínims de continguts democràtics i populars, en l’agenda política valenciana.
A ningú se li oculten les enormes dificultats d’una operació de convergència com la que es proposa, i que alguns dels actors que d’entrada podrien tindre un paper segurament quedarien fora, almenys inicialment, per una encara hui “incompatibilitat de caràcters” amb altres actors (o per la seua vinculació a projectes nacionals panespanyols o pancatalans), però segurament esta és l’única proposta susceptible de ferir de mort la pesant llosa del constitucionalisme espanyol a casa nostra i la seua conseqüència (el bipartidisme PP-PSOE), i no em cap dubte que és l’única via a la que mereix dedicar tot l’esforç i la il·lusió i la única que podria despertar interés primer i potser adhesió després en una part molt significativa dels ciutadans valencians.
Una operació d’unitat valencianista com la que es proposa hauria de considerar un pacte estratègic a llarg termini de tot eixe valencianisme esmentat (un pacte a 12 o més anys vista), un pacte que incloguera tant el marc de convergències com el de les divergències, acotant els terrenys de joc on l’acció política se sindica (el Parlament Valencià i la representació valenciana al Parlament espanyol), i les seues regles de joc internes (per exemple, la no subsidiarietat, és a dir el “No” a recolzar de cap manera cap opció del binomi constitucionalista espanyol), i els que podrien ser escenari de competència entre els actors (el municipal o el Parlament Europeu).
Esta és la concrecció de la proposta d’Estat Valencià d’unitat valencianista per al 2011. En eixe camí, la gent d’Estat Valencià participarà entusiàsticament i encoratjada. Considerem que tots som cridats a fer-la possible, tot i que també som conscients que a dia de hui la principal responsabilitat per posar-la dempeus recau en aquells que tenen la la major representació del valencianisme. Quan encara falta més d’un any i mig per a eixes primeres eleccions pròximes al Parlament Valencià, hem de dir que encara estem a temps i que encara és possible.
L’estiu ha posat damunt la taula de bell nou els temes electorals i el valencianisme. Quan encara falta més d’un any i mig per a les pròximes eleccions al Parlament Valencià i als ajuntaments valencians, que els temes es plantegen hui i no a un mes vista de la contesa, cal saludar-lo amb satisfacció…, de les posicions que es vagen prenent en estos pròxims i inmediats mesos vindran després les alegries o els plors.
El valencianisme polític o esdevé central en la vida pública, social, institucional del País, o està condemnat a repetir un cicle desastrós. Eixe és el repte per al 2011. No tindre clara està perspectiva és la manera segura de condemnar-nos tots a una nova travessia pel desert, una que serà més llarga, més dura i més seca: o trenquem el bipartidisme del sistema constitucional espanyol al País Valencià o el futur del valencianisme com instrument útil per a la construcció d’una nació nostra i lliure serà durant molts anys inexistent.
Del darrer paràgraf se desprenen dues qüestions implícites i del conjunt una definició que no està feta. La primera qüestió implícita és que el valencianisme polític no te encaix en el sistema constitucional espanyol, el pacte amb Espanya senzillament no és possible, en el seu tauler de joc no cabem els valencians (ni cap altra nació que no siga Espanya, ni cap nacionalisme que no siga l’espanyol), per tant no hi ha camí viable de representació nacional valenciana com a complementaris o subsidiaris del sistema de partits espanyols, el PP i el PSOE, inevitablement quedarem sempre fora del terreny de joc, arraconats, marginalitzats, expulsats… La segona qüestió implícita és que el valencianisme polític ha de ser un moviment polític plural, de representació social i ideològica plural, unit per un mínim comú denominador que ha de ser, alhora, possible i definidor d’un espai propi i d’una identitat alternativa a l’espai i la identitat del nacionalisme espanyol, per tant, i amb independència dels elements de programa necessaris que calen, l’únic element polític potent que és susceptible d’unir baix dels mateix plecs tots els valencianistes és la recuperació de la Sobirania Política per als valencians, el sobiranisme, i per tant és ineludible el camí d’una ruptura democràtica.
Arribats ací tenim la definició que no hem fet i sense la qual tota la resta és senzillament fum: qui forma el valencianisme polític? Doncs bé, la meua resposta és que forma part del valencianisme polític tot aquell ciutadà, entitat o partit que considera que les dues qüestions implícites són efectivament el nus central sobre el que bastir l’acció política, que per tant fa del País Valencià el seu subjecte de sobirania, la seua nació política, i és a esta sobirania a qui sotmet tota la seua actuació política, dit d’un altra manera tot aquell que concep el valencianisme polític com un moviment d’alliberament nacional valencià, amb independència del model social o l’espai ideològic que representa i legítimament proposa forma i conforma el valencianisme polític.
Feta esta definició a mi em caben moltes més sigles de les que a priori podria semblar, tret d’aquelles que fan del nacionalisme panespanyol i del nacionalisme pancatalà el seu moll dels ossos, a mi no em sobra ningú per bastir esta unitat. Cadascú, doncs, que s’incloga o s’excloga d’esta proposta.
Més enllà de les sigles, amb esta definició em cap un espai sociològic que a dia de hui podria anar d’un 15 a un 20% de l’electorat valencià com a mínim (aquell que es definix “més valencià” que cap altra qualsevol identitat o “exclussivament valencià”) i que ha votat en anteriors conteses des d’Unió Valenciana fins Esquerra Unida, passant òbviament pel BLOC, i ara també Iniciativa, i altres formacions menors d’arreu l’espectre dreta-esquerra (com Units X València, Esquerra Nacionalista Valenciana, República Valenciana, Esquerra Republicana del País Valencià, Estat Valencià…, incloent-hi votants anteriors al PSOE o al PP, tots els colors dels Verds i una part de l’abstenció política d’este País nostre. Doncs bé, a tot eixe ample ventall de desheretats i desafectes caldria dirigir una proposta d’unitat valencianista, que posara blanc sobre negre el tema de la sobirania, la regeneració democràtica i un programa de mínims de continguts democràtics i populars, en l’agenda política valenciana.
A ningú se li oculten les enormes dificultats d’una operació de convergència com la que es proposa, i que alguns dels actors que d’entrada podrien tindre un paper segurament quedarien fora, almenys inicialment, per una encara hui “incompatibilitat de caràcters” amb altres actors (o per la seua vinculació a projectes nacionals panespanyols o pancatalans), però segurament esta és l’única proposta susceptible de ferir de mort la pesant llosa del constitucionalisme espanyol a casa nostra i la seua conseqüència (el bipartidisme PP-PSOE), i no em cap dubte que és l’única via a la que mereix dedicar tot l’esforç i la il·lusió i la única que podria despertar interés primer i potser adhesió després en una part molt significativa dels ciutadans valencians.
Una operació d’unitat valencianista com la que es proposa hauria de considerar un pacte estratègic a llarg termini de tot eixe valencianisme esmentat (un pacte a 12 o més anys vista), un pacte que incloguera tant el marc de convergències com el de les divergències, acotant els terrenys de joc on l’acció política se sindica (el Parlament Valencià i la representació valenciana al Parlament espanyol), i les seues regles de joc internes (per exemple, la no subsidiarietat, és a dir el “No” a recolzar de cap manera cap opció del binomi constitucionalista espanyol), i els que podrien ser escenari de competència entre els actors (el municipal o el Parlament Europeu).
Esta és la concrecció de la proposta d’Estat Valencià d’unitat valencianista per al 2011. En eixe camí, la gent d’Estat Valencià participarà entusiàsticament i encoratjada. Considerem que tots som cridats a fer-la possible, tot i que també som conscients que a dia de hui la principal responsabilitat per posar-la dempeus recau en aquells que tenen la la major representació del valencianisme. Quan encara falta més d’un any i mig per a eixes primeres eleccions pròximes al Parlament Valencià, hem de dir que encara estem a temps i que encara és possible.
