DECLARACIÓ POLÍTICA: TIRAR LA RATLLA
Valoració d’Estat Valencià dels resultats electorals del 7 de Juny al Parlament Europeu i posicionament de cara al 2011.
Reunit el Secretariat Nacional d’Estat Valencià, i com a resultat de l’Assemblea Nacional de l’organització realitzada ahir dilluns 8 de juny, fa pública la següent valoració dels resultats electorals del 7 de juny al Parlament Europeu, en tres àmbits diferents i complementaris de reflexió:
L’enfortiment de la dreta i l’ultradreta en tota la Unió Europea en un context de crisi sistèmica i augment del conflicte social ens advertix d’un perillós creixement de posicions reaccionàries i pròximes al neofeixisme en els anys vinents.
L’important creixement dels partits de la dreta i de l’ultradreta en pràcticament tota la Unió Europea, en un context de crisi generalitzada i sistèmica, ens obliga a fer una lectura primera de caire sociològic, abans de fer la reflexió política oportuna.
I esta reflexió sociològica comença per contemplar que la ciutadania europea ha expressat la seua voluntat de recuperar l’status previ a la crisi, aquell enmirallament de properitat universal i ilimitada, malgrat la realitat tossuda que advertix de la impossibilitat de mantindre el paradigma del sistema, malgrat la injustícia fonamental del mateix paradigma, i malgrat les situacions d’alarma que ja arriben a la major part dels països de la Unió i afecten una cada vegada més nombrosa proporció de població abocada a situacions de penúria, inestabilitat i exclusió social.
L’aspiració d’una part molt important dels ciutadans europeus per mirar-se i vore’s reflectits en l’oligàrquia i viure-hi al seu bressol, és una de les claus fonamentals de caràcter sociològic que explica que el vot precísament vaja a parar als qui representen amb més claredat als qui ens han aconduït a l’actual crisi: és a la dreta, als neocon, a qui es reclama que ens traga del cul de sac a què, precísament la dreta, els neocon, ens ha portat.
El pensament de què la socialdemocràcia servix per repartir guanys en època de bonança però és a l’ultraliberalisme i el conservadurisme a qui s’ha de fiar les rengles quan es tracta de crear riquesa, ha qüallat en la consciència col·lectiva dels ciutadans d’Europa, juntament amb una fugida de qüalsevol opció que implique augment de conflictivitat, com és de lògica inherent a tota societat benestant i privilegiada, o enmirallada, amb una tendència enfortida de posicions ultraproteccionistes davant els conflictes socials en forma de creixement de les opcions xenòfobes i més reaccionàries, i amb una pràctica impermeabilitat a la crítica dels aspectes més grollers de la cultura oligàrquica, com la corrupció, el despotisme, l’autoritarisme, la moralitat teista, l’homogenització cultural i de pensament, etc.
Amb independència de les motivacions i les claus de vot en cada estat membre de la Unió, en cada país de la UE, la realitat és que la conformació del Parlament Europeu seguix la mateixa rutina cap al bipartidisme (bloc conservador-liberal –hui en expansió- vs bloc socialdemòcrata –hui en retrocés-), matissada a penes per minories que no qüestionen, tret d’excepcions, les mateixes regles de la construcció europea com a integració dels poders oligàrquics establerts.
La constatació de què no es configura un bloc d’esquerra crític al sistema en l’àmbit europeu, mentre que sí que irromp amb certa força un bloc d’extrema dreta populista fonamentalment, és una clara advertència de les solucions que la majoria europea seria capaç d’acceptar i impulsar en un context d’enduriment de la situació econòmica i del conflicte social, així com del paper previssible que les institucions europees van a fer en l’àmbit global i l’aliniament que podem esperar en el futur pròxim.
L’excepció que signifiquen en certa mesura el manteniment o creixement d’algunes opcions ecologistes, sobiranistes o d’esquerra transformadora, no són hui més que excepcionalitats minoritzades molt allunyades d’una embranzida social paneuropea.
Finalment, els resultats electorals, advertixen que ni “la construcció europea”, ni “els drets socials”, ni “el paper dels pobles europeus”, ni “la crisi ecològica”, ni “el paper europeu en l’àmbit global”, estan al centre de les preocupacions dels europeus, ni tan sols la identificació de l’àmbit europeu de decisió ho està, provocant-se un creixent distanciament de la ciutadania cap a les institucions comunes de la Unió, amb grans dèficits democràtics i sense conformar un vertader projecte d’integració general, menys encara d’un procés de confederalització democràtica.
Els votants europeus, majoritàriament, han dit amb el seu vot que estan disposats a viure una etapa de dretanització i retalls de drets i llibertats bàsics, a tancar els ulls davant la realitat, de la injustícia i dels desequilibris, a canvi de retornar a un escenari d’enriquiment possible i d’enmirallament. I una àmplia majoria d’europeus s’ha abstingut de dir res, renunciant al seu dret a vot i elecció, en part per distanciament de l’europeisme “en curs” i descrèdit de les institucions europees, i en part com un “tancar els ulls” i “deixar fer” que juga a favor de la dreta neocon o liberal, de la socialdemocràcia, i al capdavall del sistema.
Les claus del vot en l’àmbit de l’Estat espanyol son la major consolidació del bipartidisme i l’unitarisme espanyolista, i la laminació de quasi tota la pluralitat ideològica, que pot desembocar en una futura reforma electoral que definitivament tanque el procés reduccionista concebut per la reinstauració borbònica del 78.
El bloc constitucionalista espanyol ha aconseguit més d’un 90% dels sufragis, plantejant estes eleccions en termes de competència estatal. La dreta ha guanyat arreu, mentre que la socialdemocràcia ha retrocedit. L’aparició d’un espai polític explicítament espanyolista, que arrapa vots descontents del PSOE (UPyD), i el manteniment d’un espai de rerabotiga del PSOE, el d’IU, cap dels dos crític amb el sistema, així com la disminució de la pluralitat de representació de les realitats nacionals no espanyoles (manteniment o retrocés dels espais de CiU, PNB, ERC…), tampoc rupturistes, són tan escassos com escassament operatius, ni per importància real ni per la voluntat dels seus representants de representar cap veu dissident amb l’status quo.
El creixement del recolzament a opcions d’ultradreta i de caràcter populista reaccionari, seguix a l’Estat espanyol la mateixa tònica que a la resta d’Europa, sols que, amb l’excepció d’UPyD, la representació política aconseguida és menor, pel fet que en gran part és el PP qui recull este segment social, per les pròpies característiques de la dreta espanyola. Tot i això, en una situació de previssible augment de la confrontació social, el creixement experimentat per estes formacions han de posar-nos totes les alertes a punt.
Molt significatiu és a l’Estat espanyol l’impermeabilitat de l’electorat davant mals endèmics del bipartidisme del Sistema, com la corrupció, alineant-se més amb la consciència expressada pels italians davant Berlusconi i allunyant-se de la consciència dels britànics davant de Brown.
D’altra banda, des dels àmbits dels sobiranismes i les esquerres crítiques, la feblesa és ben manifesta, tret del cas d’Euskadi i Nafarroa, on estes expressions polítiques sí que es corresponen a la realitat d’uns moviments socials amb forta implantació i recolzament social ampli, a la resta de les nacions de l’Estat, en no correspondre’s estes expressions rupturistes a l’embranzida de cap moviment de masses ample, queda en reductes testimonialistes i nuclis reduïts d’activistes socials dispersos i disgregats.
El rupturisme s’ha vist a més fortament afectat per la divisió en diferents candidatures (amb alguns lamentables conats de sectarisme…), així com per un model de convergència rupturista basat en la suma del caràcter sobiranista al caràcter anticapitalista, dificultant una idea de ruptura amb voluntat de màxima obertura i adhesió social, sense menystenir l’efecte d’una legislació profundament restrictiva i defitària democràticament, singularment la llei electoral i la llei de partits que, però, només es qüestionada des dels sectors expressament assenyalats per ser exclosos i criminalitzats. També sembla que cal considerar l’efecte final d’alguns fraus en urnes contra algunes candidatures rupturistes.
És important subrratllar també la davallada que han patit les forces que, tot i mantindre un dircurs nominalment rupturista, practiquen a diari la connivència amb les forces centrals del sistema (com és el cas d’ERC, del BNG…). Posats a triar, l’electorat, abans que votar la còpia, vota l’original o vota qui no amaga el seu caràcter de gestor delegat, amb falses proclames fetes per a la galeria i sovint amb la boca menuda.
L’uniformització del mapa electoral a l’Estat espanyol podria tindre una nova i definitiva volta amb una futura i pròxima reforma de la llei electoral, atés que les dues principals forces del sistema compartixen l’objectiu de laminar el principal focus de possible dissidència i conflicte, les representacions nacionals no espanyoles, i que les dues forces minoritàries estatals que les seguixen tenen molt a guanyar amb una reforma “ad hoc”.
Els resultats en el País Valencià manifesten la impossibilitat d’un tercer espai en competència amb la columna vertebral política del Sistema, el PP-PSOE, i un comportament electoral dels valencians com una societat benestant, integrada i amb una profunda aspiració a recuperar la dinàmica pre-crisi.
El comportament electoral dels valencians ha sigut probablement més europeu que mai. El d’un europeisme panxacontent i desitjós de tornar a la senda de l’enmirallament, capaç de perdonar-ho tot a canvi d’obtindre les molletes de l’oligarquia i una certa dosi d’orgull, de tancar els ulls davant la realitat d’una situació que afecta greument una quarta part dels ciutadans valencians i amb menys intensitat tot el país.
La inmunitat del PP valencià a tot desgast i a tota repercusió d’escàndols i situacions més que dubtoses, va en paral·lel a la inoperància de la pressumpta oposició del PSOE valencià. El PP, posat a punt i dirigit per l’estratega Blasco, té anys de victòries garantits, vestint-se com fa de “valencianisme possible”, front al govern espanyol de Zapatero, mentre el PSOE té per tota perspectiva de futur “el pas del temps” que, més tard que d’hora, capgirarà algun dia les tornes al Parlament Valencià i, per tant, al Govern Valencià, fent que alguna cosa canvie per a què tot continue igual.
Tots dos partits ben tranquils, amb més d’un 90% dels vots i in crescendo, perquè al seu voltant només hi ha forces en el llindar de l’extraparlamentarisme de cara al 2011 i incapaces d’establir aliances estratègiques entre si i respectar i afavorir les complicitats i col·laboracions imprescindibles (cosa que necessàriament implica deixar a un costat qualsevol idea de convertir-se en “casa comuna”, fagocitar i fer desaparèixer l’aliat o aliable, o convertir-se en l’expressió genuïna i única…) per a què la pluralitat siga una suma. Front a l’evidència que el PP i el PSOE són la cara i la creu de la mateixa moneda, els tercers en discòrdia s’entossudixen en ser el “canto”, en lloc de denunciar este joc i les seues regles, però les monedes ràrament cauen de cantó…
El manteniment electoral de la IU valenciana i del BLOC, amb pèrdua de recolzament i resultats ben magres no obstant tots dos, no amaga el fet que una opció sense presència social al País Valencia, com UPyD, haja estat capaç de convertir-se en tercera força política, sense ni arrugar-se el melic.
A partir d’ahí, la resta del planter polític valencià és purament residual o testimonial, segons els casos, sense voluntat pejorativa, i per il·lustrar-ho amb dos possibles camins de poc recorregut tenim dos exemples, a un costat, una U.V. que, quedant-se sola en el seu terreny polític tradicional és incapaç de reprendre el vol valent-se del seu historial, i a l’altre costat, una ERC-PV que malgrat una campanya electoral milionària també és incapaç de mantindre ni els seus minsos resultats electorals anteriors.
I com en l’àmbit estatal i europeu, el creixement de vot feixista o populista d’extrema dreta, tot i la seua minorització, és un factor a tindre en compte en una situació general de previssible augment de la conflictivitat social.
Sense entrar a analitzar els detalls dels fets, ni esgotar la seua enumeració, i els diferents arguments (que cadascú en casa seua faça les reflexions que li pertoquen…), és un fet que la possibilitat real de constituir-se en un tercer espai només recau en un interés extern a eixa tercera força, és a dir en l’interés del primer o del segon espai de mantindre un cartutx en la recàmera, situació que en una correlació de forces, en un mapa polític com el valencià, no es dóna.
El pròxim Parlament Valencià, en 2011, serà només PP-PSOE, sinó es posen els instruments, les polítiques i les actituds adeqüades, en clau de ruptura, de forma inmediata i com una línia estratègica de llarg abast.
Assumir les regles del joc que imposa el bipartidime constitucionalista espanyol al País Valencià conduix directament a la desaparició o a la dependència sine die, a la fagocitació pel Sistema, i esta constatació és la mateixa tant si considerem l’eix valencianisme-espanyolisme, com si considerem l’eix social esquerra-dreta, com si considerem l’eix polític gestió reformista-ruptura.
Estat Valencià valora els resultats electorals de la coalició RSE com molt humilment positius en el context de la campanya de criminalització que ha impedit la presentació de llistes, al temps que és conscient de la profunda debilitat del sobiranisme valencià, del valencianisme polític i de l’esquerra transformadora i rupturista en conjunt.
Estat Valencià ha participat en les últimes eleccions europees de la política decidida pel conjunt de la coalició Repúbliques Sobiranes a Europa (RSE). Davant la impossibilitat de presentar llista per les raons que ja en el seu dia vàrem fer públiques i denunciàrem, RSE prengué la decisió de provocar el vot nul, demanant que es votara amb paperetes amb la inscripció Per la República Valenciana. Descartàrem, així, la possibilitat de recolzar des de fora altres llistes, ja que consideràrem que cap de les que es presentaven, per diferents raons, podien recollir les nostres aspiracions i obrir una escletxa sobiranista per als valencians.
Els resultats del vot nul han doblat els de les anteriors eleccions europees, amb unes xifres semblants de participació, amb 12.477 vots al País Valencià. També els vots en blanc han doblat la seua importància en estes eleccions. Constatem que eixa tendència de doblar els vots nuls i els vots en blanc s’ha donat només en aquelles circumscripcions en què hi ha hagut forces que explícitament demanaven este sentit del vot, i no en la resta de circumscripcions com queda clar en la mitjana estatal, en què fins i tot s’ha produït una reducció del vot nul respecte les anteriors eleccions. També hem constatat en l’àmbit valencià una correlació per municipis i comarques entre l’augment del vot nul i allà on en al Parlament espanyol obtinguérem millors resultats en les passades eleccions, singularment a les grans ciutats i a les poblacions en la línia de l’Autovia del Mediterrani, on els nostres escassos mitjans ens possibiliten de fer una mínima campanya de propaganda política.
Per això considerem que una part considerable de l’increment d’una a una altra data electoral de vots nuls (és a dir, al voltant dels 6.000 vots) són imputables a ENV, RVpve i Estat Valencià, que han sigut les úniques forces polítiques valencianes que proposàvem este vot. Uns resultats, en tot cas, molt modestos i allunyats del que voldríem i necessita el sobiranisme valencià republicà i d’esquerres.
Som conscients que hem compartit vot, en esta ocasió, amb diferents posicionaments de “càstig” i de “cabreig”, compartits també amb el “vot en blanc”, que al capdavall són significatives denúncies electorals, que en diferents mesures entenem i compartim sovint, i a les quals hem volgut donar un contingut reivindicatiu sobiranista: Per la República Valenciana, quan la legalitat espanyola vigent ens impossibilità presentar candidatura.
Això implica una lectura molt humilment possitiva dels resultats obtinguts, perquè significa en tot cas multiplicar els resultats obtinguts per la coalició republicana sobiranista valenciana en les últimes eleccions al Parlament espanyol, i al mateix temps la plena consciència de la debilitat del sobiranisme valencià republica i d’esquerres, que no podem separar de la debilitat del conjunt del valencianisme polític, d’una banda, i del conjunt de l’esquerra rupturista i transformadora, d’una altra banda.
A dos anys fins les eleccions al Parlament Valencià en 2011.
Després de les últimes eleccions al Parlament Valencià, Estat Valencià es fixà un calendari de reflexió i de pressa de decisions que contemplava dos etapes, la primera s’iniciava aleshores, i incloïa les eleccions següents al Parlament espanyol, on concurrírem en la coalició Per la República Valenciana, i les passades eleccions al Parlament europeu, on vam presentar-nos dins la coalició Repúbliques Sobiranes a Europa, sense poder presentar llista. La segona etapa d’este calendari començà a les 22:00 del passat 7 de juny i acabarà quan tinga’m els resultats del pròxim Parlament Valencià, de no haver anticipacions, en 2011.
En esta nova etapa, Estat Valencià concretarà la seua acció política a través dels següents punts que conformen la línia que anomenem “Tirar la ratlla” i que té en la voluntat de Ruptura Democràtica el seu eix central d’actuació:
- Reafirmem la voluntat de mantindre i eixamplar la coalició RSE i presentar candidatura dels sobiranistes en 2014 al Parlament europeu. Igualment creguem que hauria de poder materialitzar-se un acord semblant de cara a les pròximes eleccions al Parlament espanyol.
- Reafirmem la voluntat d'augmentar la capacitat de coordinació i col·laboració amb sobiranistes i rupturistes d’arreu de l’Estat espanyol, sense més condicions que el mutu respecte als projectes polítics i adscripcions nacionals propis de cadascú, i el respecte a la Sobirania Valenciana.
- Reafirmem la voluntat de mantindre i consolidar el treball conjunt amb ENV i RVpve, mitjançant la coalició Per la República Valenciana, i vertebrar i organitzar el sobiranisme valencià republicà d’esquerres, en concret, i el sobiranisme polític valencià, de forma general. Reafirmen la nostra crida a tots els sobiranistes valencians a organitzar-se i crear marcs estables de treball i acció política, amb independència del partit polític en què militen o que tinguen condició d’independents.
- Reafirmem la voluntat d’establir col·laboració amb el conjunt del valencianisme polític, d’una banda, i amb tota l’esquerra rupturista valenciana, d’una altra banda, amb una sola condició: la Sobirania Valenciana és l’objectiu i el punt primer de l’agenda política o full de ruta.
- Reafirmem la nostra opció per augmentar i consolidar la col·laboració estable amb el sindicalisme combatiu, els moviments socials populars i les organitzacions amb que participem conjuntament i activament en les reivindicacions i treball de base en contra del capitalisme, a favor del Poble Treballador valencià i de la República Valenciana.
- De cara a les cites electorals previstes per a 2011, o anticipades en el seu cas, reafirmem la nostra voluntat de presentar candidatures municipals, així com al Parlament Valencià. La única condició que posem per establir llistes electorals al Parlament Valencià és que la Sobirania del Poble Valencià, i per tant la Ruptura Democràtica, estiga en el primer punt del full de ruta.
- Reafirmem la nostra ferma oposició a la legislació vigent en materia electoral, tant en l’àmbit valencià com en els àmbits estatal espanyol i europeu, i a la llei de partits que criminalitza tota dissidència.
- Reafirmem la nostra oposició a les regles de joc imposades, a la Constitució espanyola del 78, i la nostra convicció que dins d’estes regles de joc no hi ha futur valencià democràtic possible, per la qual cosa el nostre objectiu és omplir el Parlament Valencià de sobiranistes que declaren de forma unilateral la Sobirania Valenciana i enceten un procés constituent valencià que acabe amb la promulgació d’una Constitució i d’una Republica Valenciana lliure i sobirana.
- Reafirmem la nostra posició de barrar el pas a qualsevol col·laboració, activa o passiva, amb el PP i el PSOE, a qui fem responsables primers i directes en l’àmbit polític de l’status quo que ens proposem transformar. Igualment, reafirmem la nostra posició d’excloure de la nostra acció política la col·laboració amb qüalsevol que s’opose a la Sobirania dels valencians o que adopte posicionaments o actue de forma lessiva per al valencianisme polític.
València, 9 de Juny de 2009
Valoració d’Estat Valencià dels resultats electorals del 7 de Juny al Parlament Europeu i posicionament de cara al 2011.
Reunit el Secretariat Nacional d’Estat Valencià, i com a resultat de l’Assemblea Nacional de l’organització realitzada ahir dilluns 8 de juny, fa pública la següent valoració dels resultats electorals del 7 de juny al Parlament Europeu, en tres àmbits diferents i complementaris de reflexió:
L’enfortiment de la dreta i l’ultradreta en tota la Unió Europea en un context de crisi sistèmica i augment del conflicte social ens advertix d’un perillós creixement de posicions reaccionàries i pròximes al neofeixisme en els anys vinents.
L’important creixement dels partits de la dreta i de l’ultradreta en pràcticament tota la Unió Europea, en un context de crisi generalitzada i sistèmica, ens obliga a fer una lectura primera de caire sociològic, abans de fer la reflexió política oportuna.
I esta reflexió sociològica comença per contemplar que la ciutadania europea ha expressat la seua voluntat de recuperar l’status previ a la crisi, aquell enmirallament de properitat universal i ilimitada, malgrat la realitat tossuda que advertix de la impossibilitat de mantindre el paradigma del sistema, malgrat la injustícia fonamental del mateix paradigma, i malgrat les situacions d’alarma que ja arriben a la major part dels països de la Unió i afecten una cada vegada més nombrosa proporció de població abocada a situacions de penúria, inestabilitat i exclusió social.
L’aspiració d’una part molt important dels ciutadans europeus per mirar-se i vore’s reflectits en l’oligàrquia i viure-hi al seu bressol, és una de les claus fonamentals de caràcter sociològic que explica que el vot precísament vaja a parar als qui representen amb més claredat als qui ens han aconduït a l’actual crisi: és a la dreta, als neocon, a qui es reclama que ens traga del cul de sac a què, precísament la dreta, els neocon, ens ha portat.
El pensament de què la socialdemocràcia servix per repartir guanys en època de bonança però és a l’ultraliberalisme i el conservadurisme a qui s’ha de fiar les rengles quan es tracta de crear riquesa, ha qüallat en la consciència col·lectiva dels ciutadans d’Europa, juntament amb una fugida de qüalsevol opció que implique augment de conflictivitat, com és de lògica inherent a tota societat benestant i privilegiada, o enmirallada, amb una tendència enfortida de posicions ultraproteccionistes davant els conflictes socials en forma de creixement de les opcions xenòfobes i més reaccionàries, i amb una pràctica impermeabilitat a la crítica dels aspectes més grollers de la cultura oligàrquica, com la corrupció, el despotisme, l’autoritarisme, la moralitat teista, l’homogenització cultural i de pensament, etc.
Amb independència de les motivacions i les claus de vot en cada estat membre de la Unió, en cada país de la UE, la realitat és que la conformació del Parlament Europeu seguix la mateixa rutina cap al bipartidisme (bloc conservador-liberal –hui en expansió- vs bloc socialdemòcrata –hui en retrocés-), matissada a penes per minories que no qüestionen, tret d’excepcions, les mateixes regles de la construcció europea com a integració dels poders oligàrquics establerts.
La constatació de què no es configura un bloc d’esquerra crític al sistema en l’àmbit europeu, mentre que sí que irromp amb certa força un bloc d’extrema dreta populista fonamentalment, és una clara advertència de les solucions que la majoria europea seria capaç d’acceptar i impulsar en un context d’enduriment de la situació econòmica i del conflicte social, així com del paper previssible que les institucions europees van a fer en l’àmbit global i l’aliniament que podem esperar en el futur pròxim.
L’excepció que signifiquen en certa mesura el manteniment o creixement d’algunes opcions ecologistes, sobiranistes o d’esquerra transformadora, no són hui més que excepcionalitats minoritzades molt allunyades d’una embranzida social paneuropea.
Finalment, els resultats electorals, advertixen que ni “la construcció europea”, ni “els drets socials”, ni “el paper dels pobles europeus”, ni “la crisi ecològica”, ni “el paper europeu en l’àmbit global”, estan al centre de les preocupacions dels europeus, ni tan sols la identificació de l’àmbit europeu de decisió ho està, provocant-se un creixent distanciament de la ciutadania cap a les institucions comunes de la Unió, amb grans dèficits democràtics i sense conformar un vertader projecte d’integració general, menys encara d’un procés de confederalització democràtica.
Els votants europeus, majoritàriament, han dit amb el seu vot que estan disposats a viure una etapa de dretanització i retalls de drets i llibertats bàsics, a tancar els ulls davant la realitat, de la injustícia i dels desequilibris, a canvi de retornar a un escenari d’enriquiment possible i d’enmirallament. I una àmplia majoria d’europeus s’ha abstingut de dir res, renunciant al seu dret a vot i elecció, en part per distanciament de l’europeisme “en curs” i descrèdit de les institucions europees, i en part com un “tancar els ulls” i “deixar fer” que juga a favor de la dreta neocon o liberal, de la socialdemocràcia, i al capdavall del sistema.
Les claus del vot en l’àmbit de l’Estat espanyol son la major consolidació del bipartidisme i l’unitarisme espanyolista, i la laminació de quasi tota la pluralitat ideològica, que pot desembocar en una futura reforma electoral que definitivament tanque el procés reduccionista concebut per la reinstauració borbònica del 78.
El bloc constitucionalista espanyol ha aconseguit més d’un 90% dels sufragis, plantejant estes eleccions en termes de competència estatal. La dreta ha guanyat arreu, mentre que la socialdemocràcia ha retrocedit. L’aparició d’un espai polític explicítament espanyolista, que arrapa vots descontents del PSOE (UPyD), i el manteniment d’un espai de rerabotiga del PSOE, el d’IU, cap dels dos crític amb el sistema, així com la disminució de la pluralitat de representació de les realitats nacionals no espanyoles (manteniment o retrocés dels espais de CiU, PNB, ERC…), tampoc rupturistes, són tan escassos com escassament operatius, ni per importància real ni per la voluntat dels seus representants de representar cap veu dissident amb l’status quo.
El creixement del recolzament a opcions d’ultradreta i de caràcter populista reaccionari, seguix a l’Estat espanyol la mateixa tònica que a la resta d’Europa, sols que, amb l’excepció d’UPyD, la representació política aconseguida és menor, pel fet que en gran part és el PP qui recull este segment social, per les pròpies característiques de la dreta espanyola. Tot i això, en una situació de previssible augment de la confrontació social, el creixement experimentat per estes formacions han de posar-nos totes les alertes a punt.
Molt significatiu és a l’Estat espanyol l’impermeabilitat de l’electorat davant mals endèmics del bipartidisme del Sistema, com la corrupció, alineant-se més amb la consciència expressada pels italians davant Berlusconi i allunyant-se de la consciència dels britànics davant de Brown.
D’altra banda, des dels àmbits dels sobiranismes i les esquerres crítiques, la feblesa és ben manifesta, tret del cas d’Euskadi i Nafarroa, on estes expressions polítiques sí que es corresponen a la realitat d’uns moviments socials amb forta implantació i recolzament social ampli, a la resta de les nacions de l’Estat, en no correspondre’s estes expressions rupturistes a l’embranzida de cap moviment de masses ample, queda en reductes testimonialistes i nuclis reduïts d’activistes socials dispersos i disgregats.
El rupturisme s’ha vist a més fortament afectat per la divisió en diferents candidatures (amb alguns lamentables conats de sectarisme…), així com per un model de convergència rupturista basat en la suma del caràcter sobiranista al caràcter anticapitalista, dificultant una idea de ruptura amb voluntat de màxima obertura i adhesió social, sense menystenir l’efecte d’una legislació profundament restrictiva i defitària democràticament, singularment la llei electoral i la llei de partits que, però, només es qüestionada des dels sectors expressament assenyalats per ser exclosos i criminalitzats. També sembla que cal considerar l’efecte final d’alguns fraus en urnes contra algunes candidatures rupturistes.
És important subrratllar també la davallada que han patit les forces que, tot i mantindre un dircurs nominalment rupturista, practiquen a diari la connivència amb les forces centrals del sistema (com és el cas d’ERC, del BNG…). Posats a triar, l’electorat, abans que votar la còpia, vota l’original o vota qui no amaga el seu caràcter de gestor delegat, amb falses proclames fetes per a la galeria i sovint amb la boca menuda.
L’uniformització del mapa electoral a l’Estat espanyol podria tindre una nova i definitiva volta amb una futura i pròxima reforma de la llei electoral, atés que les dues principals forces del sistema compartixen l’objectiu de laminar el principal focus de possible dissidència i conflicte, les representacions nacionals no espanyoles, i que les dues forces minoritàries estatals que les seguixen tenen molt a guanyar amb una reforma “ad hoc”.
Els resultats en el País Valencià manifesten la impossibilitat d’un tercer espai en competència amb la columna vertebral política del Sistema, el PP-PSOE, i un comportament electoral dels valencians com una societat benestant, integrada i amb una profunda aspiració a recuperar la dinàmica pre-crisi.
El comportament electoral dels valencians ha sigut probablement més europeu que mai. El d’un europeisme panxacontent i desitjós de tornar a la senda de l’enmirallament, capaç de perdonar-ho tot a canvi d’obtindre les molletes de l’oligarquia i una certa dosi d’orgull, de tancar els ulls davant la realitat d’una situació que afecta greument una quarta part dels ciutadans valencians i amb menys intensitat tot el país.
La inmunitat del PP valencià a tot desgast i a tota repercusió d’escàndols i situacions més que dubtoses, va en paral·lel a la inoperància de la pressumpta oposició del PSOE valencià. El PP, posat a punt i dirigit per l’estratega Blasco, té anys de victòries garantits, vestint-se com fa de “valencianisme possible”, front al govern espanyol de Zapatero, mentre el PSOE té per tota perspectiva de futur “el pas del temps” que, més tard que d’hora, capgirarà algun dia les tornes al Parlament Valencià i, per tant, al Govern Valencià, fent que alguna cosa canvie per a què tot continue igual.
Tots dos partits ben tranquils, amb més d’un 90% dels vots i in crescendo, perquè al seu voltant només hi ha forces en el llindar de l’extraparlamentarisme de cara al 2011 i incapaces d’establir aliances estratègiques entre si i respectar i afavorir les complicitats i col·laboracions imprescindibles (cosa que necessàriament implica deixar a un costat qualsevol idea de convertir-se en “casa comuna”, fagocitar i fer desaparèixer l’aliat o aliable, o convertir-se en l’expressió genuïna i única…) per a què la pluralitat siga una suma. Front a l’evidència que el PP i el PSOE són la cara i la creu de la mateixa moneda, els tercers en discòrdia s’entossudixen en ser el “canto”, en lloc de denunciar este joc i les seues regles, però les monedes ràrament cauen de cantó…
El manteniment electoral de la IU valenciana i del BLOC, amb pèrdua de recolzament i resultats ben magres no obstant tots dos, no amaga el fet que una opció sense presència social al País Valencia, com UPyD, haja estat capaç de convertir-se en tercera força política, sense ni arrugar-se el melic.
A partir d’ahí, la resta del planter polític valencià és purament residual o testimonial, segons els casos, sense voluntat pejorativa, i per il·lustrar-ho amb dos possibles camins de poc recorregut tenim dos exemples, a un costat, una U.V. que, quedant-se sola en el seu terreny polític tradicional és incapaç de reprendre el vol valent-se del seu historial, i a l’altre costat, una ERC-PV que malgrat una campanya electoral milionària també és incapaç de mantindre ni els seus minsos resultats electorals anteriors.
I com en l’àmbit estatal i europeu, el creixement de vot feixista o populista d’extrema dreta, tot i la seua minorització, és un factor a tindre en compte en una situació general de previssible augment de la conflictivitat social.
Sense entrar a analitzar els detalls dels fets, ni esgotar la seua enumeració, i els diferents arguments (que cadascú en casa seua faça les reflexions que li pertoquen…), és un fet que la possibilitat real de constituir-se en un tercer espai només recau en un interés extern a eixa tercera força, és a dir en l’interés del primer o del segon espai de mantindre un cartutx en la recàmera, situació que en una correlació de forces, en un mapa polític com el valencià, no es dóna.
El pròxim Parlament Valencià, en 2011, serà només PP-PSOE, sinó es posen els instruments, les polítiques i les actituds adeqüades, en clau de ruptura, de forma inmediata i com una línia estratègica de llarg abast.
Assumir les regles del joc que imposa el bipartidime constitucionalista espanyol al País Valencià conduix directament a la desaparició o a la dependència sine die, a la fagocitació pel Sistema, i esta constatació és la mateixa tant si considerem l’eix valencianisme-espanyolisme, com si considerem l’eix social esquerra-dreta, com si considerem l’eix polític gestió reformista-ruptura.
Estat Valencià valora els resultats electorals de la coalició RSE com molt humilment positius en el context de la campanya de criminalització que ha impedit la presentació de llistes, al temps que és conscient de la profunda debilitat del sobiranisme valencià, del valencianisme polític i de l’esquerra transformadora i rupturista en conjunt.
Estat Valencià ha participat en les últimes eleccions europees de la política decidida pel conjunt de la coalició Repúbliques Sobiranes a Europa (RSE). Davant la impossibilitat de presentar llista per les raons que ja en el seu dia vàrem fer públiques i denunciàrem, RSE prengué la decisió de provocar el vot nul, demanant que es votara amb paperetes amb la inscripció Per la República Valenciana. Descartàrem, així, la possibilitat de recolzar des de fora altres llistes, ja que consideràrem que cap de les que es presentaven, per diferents raons, podien recollir les nostres aspiracions i obrir una escletxa sobiranista per als valencians.
Els resultats del vot nul han doblat els de les anteriors eleccions europees, amb unes xifres semblants de participació, amb 12.477 vots al País Valencià. També els vots en blanc han doblat la seua importància en estes eleccions. Constatem que eixa tendència de doblar els vots nuls i els vots en blanc s’ha donat només en aquelles circumscripcions en què hi ha hagut forces que explícitament demanaven este sentit del vot, i no en la resta de circumscripcions com queda clar en la mitjana estatal, en què fins i tot s’ha produït una reducció del vot nul respecte les anteriors eleccions. També hem constatat en l’àmbit valencià una correlació per municipis i comarques entre l’augment del vot nul i allà on en al Parlament espanyol obtinguérem millors resultats en les passades eleccions, singularment a les grans ciutats i a les poblacions en la línia de l’Autovia del Mediterrani, on els nostres escassos mitjans ens possibiliten de fer una mínima campanya de propaganda política.
Per això considerem que una part considerable de l’increment d’una a una altra data electoral de vots nuls (és a dir, al voltant dels 6.000 vots) són imputables a ENV, RVpve i Estat Valencià, que han sigut les úniques forces polítiques valencianes que proposàvem este vot. Uns resultats, en tot cas, molt modestos i allunyats del que voldríem i necessita el sobiranisme valencià republicà i d’esquerres.
Som conscients que hem compartit vot, en esta ocasió, amb diferents posicionaments de “càstig” i de “cabreig”, compartits també amb el “vot en blanc”, que al capdavall són significatives denúncies electorals, que en diferents mesures entenem i compartim sovint, i a les quals hem volgut donar un contingut reivindicatiu sobiranista: Per la República Valenciana, quan la legalitat espanyola vigent ens impossibilità presentar candidatura.
Això implica una lectura molt humilment possitiva dels resultats obtinguts, perquè significa en tot cas multiplicar els resultats obtinguts per la coalició republicana sobiranista valenciana en les últimes eleccions al Parlament espanyol, i al mateix temps la plena consciència de la debilitat del sobiranisme valencià republica i d’esquerres, que no podem separar de la debilitat del conjunt del valencianisme polític, d’una banda, i del conjunt de l’esquerra rupturista i transformadora, d’una altra banda.
A dos anys fins les eleccions al Parlament Valencià en 2011.
Després de les últimes eleccions al Parlament Valencià, Estat Valencià es fixà un calendari de reflexió i de pressa de decisions que contemplava dos etapes, la primera s’iniciava aleshores, i incloïa les eleccions següents al Parlament espanyol, on concurrírem en la coalició Per la República Valenciana, i les passades eleccions al Parlament europeu, on vam presentar-nos dins la coalició Repúbliques Sobiranes a Europa, sense poder presentar llista. La segona etapa d’este calendari començà a les 22:00 del passat 7 de juny i acabarà quan tinga’m els resultats del pròxim Parlament Valencià, de no haver anticipacions, en 2011.
En esta nova etapa, Estat Valencià concretarà la seua acció política a través dels següents punts que conformen la línia que anomenem “Tirar la ratlla” i que té en la voluntat de Ruptura Democràtica el seu eix central d’actuació:
- Reafirmem la voluntat de mantindre i eixamplar la coalició RSE i presentar candidatura dels sobiranistes en 2014 al Parlament europeu. Igualment creguem que hauria de poder materialitzar-se un acord semblant de cara a les pròximes eleccions al Parlament espanyol.
- Reafirmem la voluntat d'augmentar la capacitat de coordinació i col·laboració amb sobiranistes i rupturistes d’arreu de l’Estat espanyol, sense més condicions que el mutu respecte als projectes polítics i adscripcions nacionals propis de cadascú, i el respecte a la Sobirania Valenciana.
- Reafirmem la voluntat de mantindre i consolidar el treball conjunt amb ENV i RVpve, mitjançant la coalició Per la República Valenciana, i vertebrar i organitzar el sobiranisme valencià republicà d’esquerres, en concret, i el sobiranisme polític valencià, de forma general. Reafirmen la nostra crida a tots els sobiranistes valencians a organitzar-se i crear marcs estables de treball i acció política, amb independència del partit polític en què militen o que tinguen condició d’independents.
- Reafirmem la voluntat d’establir col·laboració amb el conjunt del valencianisme polític, d’una banda, i amb tota l’esquerra rupturista valenciana, d’una altra banda, amb una sola condició: la Sobirania Valenciana és l’objectiu i el punt primer de l’agenda política o full de ruta.
- Reafirmem la nostra opció per augmentar i consolidar la col·laboració estable amb el sindicalisme combatiu, els moviments socials populars i les organitzacions amb que participem conjuntament i activament en les reivindicacions i treball de base en contra del capitalisme, a favor del Poble Treballador valencià i de la República Valenciana.
- De cara a les cites electorals previstes per a 2011, o anticipades en el seu cas, reafirmem la nostra voluntat de presentar candidatures municipals, així com al Parlament Valencià. La única condició que posem per establir llistes electorals al Parlament Valencià és que la Sobirania del Poble Valencià, i per tant la Ruptura Democràtica, estiga en el primer punt del full de ruta.
- Reafirmem la nostra ferma oposició a la legislació vigent en materia electoral, tant en l’àmbit valencià com en els àmbits estatal espanyol i europeu, i a la llei de partits que criminalitza tota dissidència.
- Reafirmem la nostra oposició a les regles de joc imposades, a la Constitució espanyola del 78, i la nostra convicció que dins d’estes regles de joc no hi ha futur valencià democràtic possible, per la qual cosa el nostre objectiu és omplir el Parlament Valencià de sobiranistes que declaren de forma unilateral la Sobirania Valenciana i enceten un procés constituent valencià que acabe amb la promulgació d’una Constitució i d’una Republica Valenciana lliure i sobirana.
- Reafirmem la nostra posició de barrar el pas a qualsevol col·laboració, activa o passiva, amb el PP i el PSOE, a qui fem responsables primers i directes en l’àmbit polític de l’status quo que ens proposem transformar. Igualment, reafirmem la nostra posició d’excloure de la nostra acció política la col·laboració amb qüalsevol que s’opose a la Sobirania dels valencians o que adopte posicionaments o actue de forma lessiva per al valencianisme polític.
València, 9 de Juny de 2009
